John Lennon i els Beatles, la cara oculta del mite

* Diumenge, 14 de febrer del 2010

Quaranta anys després de la dissolució dels Beatles el mite envolta encara al grup de Liverpool. Alimentat pel prestigi de la seva música, que s’ha estès a noves generacions, i per l’important volum de negoci que generen la seva imatge i les seves obres, no s’ha acabat de trencar el vel que oculta la realitat d’una banda que va marcar tota una època.


La imatge més estesa es encara la de quatre músics genials, que van néixer amb la flor al cul, com quatre petits Mozart contemporanis que feien meravelles des de petits. I que tot va ser com un esclat de focs artificials que va il•luminar la dècada dels anys 60. Sense negar la genialitat del Beatles no hi ha mes que escoltar algunes de les cançons dels primers anys, que no van ser incloses en les àlbums apareguts a partir del 1963, per comprovar que eren bastant dolentes.

Recentment s’ha publicat aquí un llibre que contribueix a fer llum sobre la realitat del grup de Liverpool. Es tracta de la biografia de John Lennon del periodista i escriptor Philip Norman. Publicat inicialment el 2008 en anglès amb el títol “John Lennon: The Life” ens arriba ara la traducció en castellà.

El llibre de Philip Norman es exhaustiu en molts aspectes i inclou algunes afirmacions que han generat polèmica. Però hi ha dos aspectes que m’han semblat especialment valuosos. El primer la descripció del creixement professional dels quatre components de la banda des d’una adolescència d’aficionats a la música rock fins a la maduresa creativa i musical de la segona meitat dels 60. El segon la inseguretat i immaduresa de John Lennon, desencadenada per l’abandonament dels seus pares, i que va marcar la seva vida personal i del grup, fins i tot, de manera destacada, les lletres de les seves cançons.

Si es mira en perspectiva es curiós constatar que l’etapa “submergida” dels Beatles és gairebé tan llarga com la seva etapa d’èxits i popularitat. John Lennon va fundar la banda el 1956 quan tenia 16 anys i era encara un estudiant d’ensenyament secundari. El grup es deia aleshores els “Quarryman” i estava integrat per companys de l’institut. Paul McCartney es va incorporar a l’any següent i George Harrison a començaments del 1958. Durant els primers anys el grup es limitava a tocar en festes populars, bodes i altres esdeveniments socials. Els “bolos” en algun teatre o local musical eren per unes poques lliures. Van provar uns quants noms com “Johnny and the Moondogs” o “The Silver Beatles” fins arribar al definitiu “The Beatles”. No van tenir el seu primer contracte llarg fins agost del 1960. Però no va ser cap meravella. Havien d’actuar en un local desmarxat d’Hamburg dedicat a l’striptease en jornades maratonianes de quatre hores i mitja els dies laborables i sis els caps de setmana. I a més a més va acabar malament doncs George Harrison va ser deportat per ser menor d’edat i després van ser també expulsats altres dos membres del grup.

Van haver de passar sis anys fins que el 1962, amb Brian Epstein de mànager, el Beatles aconseguissin iniciar la seva carrera musical d’una manera sòlida, confirmada a l’any següent amb el seu primer àlbum situat al capdamunt de les llistes d’èxits.

Què va permetre al Beatles triomfar després de molts anys de decepcions? En primer lloc la seva vocació musical. Molts dels components del grup van anar desapareixent per diverses raons per dedicar-se a altres activitats. En segon lloc el treball incansable per millorar i un fructífer treball en equip. Però a més a més van rebre col•laboracions molt destacades de persones alienes a la banda la més destacada de les quals, en el terreny musical, va ser la de George Martin, el seu productor i al que sovint es considera el “cinquè beatle”.

El màrqueting que va rodejar als Beatles va insistir en la “màgia” del grup i va dissimular el dur camí que havien hagut de recórrer abans d’arribar a l’èxit.

La biografia de Philip Norman fa llum també sobre la peculiar personalitat de John Lennon molt marcada per l’abandonament que va patir de petit per part dels seus pares. Una inseguretat i dependència afectiva emmascarada per actituds agressives com a defensa. És impressionant llegir amb atenció les lletres d’algunes de les seves cançons. Des de “Help”, on en termes mes aviat poètics demana ajuda: “I ara que la meva vida ha canviat de tantes maneres, la meva independència s’esvaeix en la boira, una i altre vegada em sento molt insegur, i sento que et necessito a tu com mai abans”. Fins a la punyent “Mother”: “Mare em vas tenir però jo mai t’he tingut... Pare em vas abandonar però jo mai t’he deixat...” i que acaba amb un crit dramàtic i reiterat “Mare no te’n vagis, pare torna a casa”.

La inestabilitat emotiva de John Lennon alimenta la seva rebel•lia. El fa molt dependent afectivament. L’impulsa a recercar desesperadament una resposta que li permeti trobar la pau. Prova amb les drogues, amb la meditació transcendental i finalment amb el tractament psiquiàtric. En els últims anys de la seva vida troba l’equilibri, el que es reflecteix en la seva vida familiar i també, d’una manera destacada, en els temes de les seves cançons. Resulta molt atractiu plantejar-se com hauria estat la trajectòria artística de John Lennon en la maduresa si Mark David Chapman no l’hagués mort a trets el 8 de desembre de 1980.

On la biografia de Philip Norman és mes fluixa és en l’impacte polític i social del músic de Liverpool. En la lluita cada vegada més compromesa de John Lennon en favor de la pau que va culminar en les marxes contra la guerra del Vietnam als Estats Units que van adoptar com a himne “Give peace a chance”, una cançó del mateix Lennon. L’autor si descriu la persecució a que va ser sotmès Lennon durant els últims anys de l’Administració Nixon i que va estar a punt de desencadenar la seva expulsió del país.

La biografia no entra tampoc en l’impacte cultural dels Beatles i de John Lennon en aquest moviment de rebel•lia dels sectors més joves de la societat occidental que va començar a mitjans dels anys 50 i es va estendre fins ben entrats els 70. Hi ha molta informació que permet fer-se una idea: des de les primeres cançons de rock and roll que van despertar la vocació dels Beatles i van influir en milers de joves fins a les multitudinàries manifestacions de dol el 1980 amb motiu de l’assassinat de Lennon. Però es el lector el que ha de treure les seves pròpies conclusions. El que tampoc es una sorpresa perquè el que convencionalment anomenem anys 60 i en el terreny més polític, maig del 68, ha estat descrit moltes vegades però poques analitzat a fons.

Els protagonistes de la barbàrie

* Dimecres, 18 de novembre del 2009

Sobre l’ascens i caiguda del III Reich s’han publicat centenars de llibres. I encara es continuen escrivint. Mes de 60 anys després del final de la Segona Guerra Mundial el tema continua fascinant. Ningú està del tot segur d’entendre com un grapat de fanàtics van aconseguir arrossegar a tot un poble a protagonitzar una de les tragèdies mes grans del segle XX. Com un dels pobles mes cultes i civilitzats es va transformar en l’impulsor d’una barbàrie que va causar milions de morts en la guerra i en les deportacions i assassinats massius en els camps de concentració.


“Goebbels. Una biografia” és un dels últims llibres publicats aquí sobre la qüestió. El protagonista, el que va ser ministre de Propaganda de Hitler, Joseph Goebbels. L’autor explica com el fill d’un modest empleat catòlic va quedar traumatitzat per la paràlisi que va afectar a un dels seus peus i per les burles que la seva deformitat causava entre els seus companys de joc. El complex d’inferioritat pel seu defecte el compensava amb un gran esforç en els estudis. Una forma de reafirmar-se en un terreny en el que se sentia fort i podia demostrar la seva superioritat sobre els altres. L’afició de Goebbels al teatre des de molt jove, els complexos i frustracions en les relacions amb noies de mes elevada posició social, la amargura per no poder lluitar en la Primera Guerra Mundial a causa del seu defecte, van desfilant en una narració que es llegeix com una novel•la. La desfeta d’Alemanya el 1918 es l’esfondrament de tot un mon com per a molts dels seus contemporanis. Goebbels reacciona amb desesperació i violència. L’odi es transforma en motor que s’endurà tot allò que està podrit, com reflexa en algunes obretes teatrals que escriu a l’època.

La biografia de l’historiador Ralf George Reuth segueix l’estil de la monumental obra de Ian Kershaw sobre Hitler i la mes antiga de Joachim Fest sobre el dictador. En totes elles s’intenta aprofundir en les raons psicològiques, culturals, socials i històriques que van transformar a uns personatges frustrats i fracassats en líders de un moviment que va trasbalsar la història d’Alemanya i del mon.

Dos de les qualitats de Goebbels son posades també de relleu: la seva innegable capacitat oratòria i el domini dels mitjans de comunicació contemporanis, especialment la radio i el cinema. Afiliat al partit nazi des del 1925 Goebbels va posar al servei de Hitler la seva capacitat propagandística amb innombrables discursos incendiaris primer i, mes tard, quan el moviment va optar per la legalitat, organitzant campanyes electorals que poc tenien a envejar a les modernes tècniques ara corrents.

El propagandista nazi aporta al seu partit unes dosis de fanatisme sense igual. Contribueix de manera destacada a fer de Hitler el líder insubstituïble, el führer, el messies que es capaç de solucionar-ho tot. Transforma les dues obsessions del seu cap – la lluita contra el bolxevisme i la eliminació dels jueus – en una religió que predica sense descans. Quan, al final de la guerra, tot sembla esfondrar-se és l’impulsor de la resistència a ultrança, de la guerra total. Al final una escena esfereïdora. Tancats al bunker de Berlín, quan tot està perdut, ell i la seva dona decideixen assassinar als seus sis fills. “Viure en el mon que ve després del Führer i del nacionalsocialisme no val la pena...”, escriu la seva esposa com a justificació.

És una història que posa els pels de punta. I el mes impactant és que arribes a entendre les raons de tot el que va passar. No es tracta de boixos que no controlaven els seus actes. Va ser un odi sense límits contra la societat democràtica que va gestionar la derrota en la Primera Guerra Mundial i la crisi econòmica del 1929. La irracional recerca del culpables en els jueus i el no menys irracional desig de expandir-se cap l’Est. Aquest grup de fanàtics que integraven el partit nazi van trobar un important ressò en la societat alemanya empobrida per la crisi econòmica, amargada per la derrota a la guerra. Van saber estimular els pitjors ressorts de l’ésser humà a la vegada que vendre una il•lusòria imatge de ordre, estabilitat i progrés.

Acabada la guerra, quan els soldats aliats portaven als ciutadans alemanys a veure els camps de concentració, aquests es van quedar esgarrifats. No podien donar crèdit als seus ulls i encara menys entendre que havien fet per permetre aquelles atrocitats. A Alemanya han trigat dècades a pair tot el que va passar. Pares i avis no sabien com respondre a les preguntes dels seus fills i nets: com us vau deixar convèncer pels nazis?

En últim extrem el que va passar a l’Alemanya nazi ens porta a un reflexió sobre l’ésser humà.

La Torre Elevada: la història d’una amenaça que no es va detectar a temps

* Dijous, 22 d’octubre del 2009

Els atemptats contra les Torres Bessones de Nova York l’onze de setembre del 2001 van causar una autèntica commoció a tot el mon. El fenomen del terrorisme islamista, fins aleshores menystingut, es va transformar de cop en el centre de les preocupacions dels governs i l’opinió pública. Molt s’ha escrit des d’aquella data sobre Al Qaeda i els autors dels atemptats però arriba ara a les nostres llibreries un relat que mereix que li dediquem atenció. Es tracta de “La torre elevada” de l’escriptor nord-americà Lawrence Wright. El llibre porta com a subtítol “Al Qaeda i els orígens de l’11-S” però el més rellevant no son les revelacions que ofereix si no la forma en que està escrit.

Es coneixen molts detalls de la gestació dels atemptats i de la titubejant actuació dels serveis de seguretat nord-americans que van ser incapaços de impedir-los. Hi ha dades molt detallades en l’extracte de l’informe elaborat pel Congrés dels Estats Units sobre els atemptats i que aquí es va publicar amb el títol de “11-S El Informe”. També son sucoses les informacions i comentaris del que va ser coordinador del Consell Nacional de Seguretat Richard Clarke en la seva obra “Contra tots els enemics”. Lawrence Wright no fa cap revelació espectacular si no que relata els fets que van portar a l’onze de setembre com si fos un “thriller” amb una atenció especial als protagonistes de la tragèdia.

Tres personatges centren l’atenció de l’escriptor: el líder de Al Qaeda Osama bin Laden, el seu segon l’egipci al Zawahiri i el cap de l’oficina del FBI a Nova York John O’Neill. Dels dos primers ens parla dels seus orígens familiars, la seva evolució ideològica i les diferents etapes de la seva lluita. Es una aproximació que defuig l’esquematisme i la caracterització a priori com a ‘malvats’. Així podem conèixer la complicada vida familiar de Bin Laden amb les seves nombroses esposes i fills viatjant de país en país per acabar a les muntanyes de l’Afganistan. La seva extrema austeritat, insuportable per a la majoria dels qui el rodegen, i per contra algunes aficions, com l’amor als cavalls, més pròpies dels seus orígens com a milionari saudí. Però al marge de les anècdotes, que contribueixen a “humanitzar” al personatge, el més revelador es la evolució ideològica que porta a justificar, pas a pas, el terrorisme més salvatge en nom de la instauració d’un règim islàmic a tot el món.

L’altre protagonista destacat es el cap del FBI de Nova York, John O’Neill, una de les poques persones que va detectar a temps l’amenaça que representava Al Qaeda. Però que va fracassar a causa de la incredulitat que regnava en l’administració nord-americana sobre la gravetat del terrorisme islamista i la rivalitat entre les agències de seguretat que l’havien de combatre. John O’Neill es un autèntic personatge de tragèdia doncs va abandonar l’FBI poques setmanes abans dels atemptats i va morir en l’ensorrament de les Torres Bessones de les quals havia estat nomenat feia poc cap de seguretat.

El llibre de Lawrence Wright es llegeix com una novel•la. Es una obra a cavall entre la literatura i el periodisme en un estil que recorda al Truman Capote de “A sang freda”. Lluny de la qualitat de Capote, Wright, no obstant, comparteix amb l’escriptor nascut a Nova Orleans l’haver format part de la redacció de “The New Yorker”, una font de bons escriptors. “La torre elevada” ha estat guardonat amb nombrosos premis entre els quals el Premi Pulitzer per a obres de no ficció.

La conspiració contra Hitler explicada per un dels seus protagonistes

* Dimecres, 17 de juny del 2009

Els editors d’aquí han mostrat en els últims anys un gran interès per recuperar i traduir obres sobre la Segona Guerra Mundial. Es tracta de llibres publicats fa dècades però que no havien arribat mai als lectors del nostre país i només es podien aconseguir en la seva llengua original o en alguna traducció anglesa. Llibres importants per conèixer la trama d’un conflicte extraordinàriament complex i del qual, encara avui, podem extreure lliçons importants.

L’últim arribat a les nostres mans es titula “Invasió 1944”. Es el relat fet pel general Hans Speidel, cap de l’Estat Major de Rommel, del desembarcament a Normandia. Speidel va planificar la defensa alemanya davant l’imminent invasió aliada i va dirigir el contraatac sota la direcció del mariscal Rommel. En coneixia per tant tots els detalls. L’únic problema es que el llibre es va publicar l’any 1949 i, ara, seixanta anys després, el que aleshores eren revelacions molt interessants s’ha transformat en un material molt divulgat. S’ha escrit una extensíssima literatura sobre el “Dia D” des del conegut relat periodístic de Cornelius Ryan “El dia mes llarg” fins a l’estudi detallat i exhaustiu del servei d’Història Militar dels Estats Units “Cross-Channel Attack”. Desenes de monografies i obres de divulgació han cobert tots els aspectes del desembarcament a Normandia i han incorporat l’ informació facilitada pel general Speidel el 1949. Per tant el que ens explica “Invasió 1944” es àmpliament conegut.

Hi ha, però, un aspecte molt original en el llibre i que, sorprenentment, no es destacat a la portada. Speidel va ser un dels pocs alts comandaments militars implicats en el complot per assassinar a Hitler que va sobreviure a la conjura. I narra en primera persona les raons que van portar al cop i com va fracassar.
Des del nucli dur dels conspiradors ens explica com les raons que van portar a la revolta van ser la funesta conducció de la guerra per part de Hitler i el desastre final que es veia imminent. Era un intent desesperat per acabar amb el dictador i arribar a un armistici amb anglesos i americans que evités la destrucció d’Alemanya i permetre concentrar totes les forces en frenar l’ofensiva russa. No hi havia una idea massa clara de quin havia de ser el règim que substituís a la dictadura nazi. Només que no es volia una dictadura militar. Se li va arribar a oferir a Rommel ser el cap d’Estat després del cop però aquest volia només ser el cap de l’Exèrcit. Finalment la conspiració va fracassar, en gran part, pels dubtes de molts alts comandaments coneixedors de la trama però que no van voler arriscar les seves vides i els seus càrrecs.

No es la primera vegada que es parla del complot per acabar amb Hitler. Però si es un dels pocs relats que existeix escrit per un dels alts comandaments implicats. I referma la idea que el que es va fer per acabar amb el dictador va ser massa poc i massa tard.

Hans Speidel es un personatge notable. Cap d’Estat Major amb Rommel, va sobreviure a la detenció per la Gestapo després del complot, i va acabar després de la guerra com a comandant en cap de les tropes de la OTAN a la Europa Central. Val la pena dedicar unes hores a llegir “Invasió 1944”.

Paul Krugman i la fi dels neocons

* Dijous, 12 de març del 2009

El Premi Nobel d’Economia 2008, Paul Krugman, no es només un economista. Es també un comunicador, paper que exerceix diàriament a través de la seva columna i el seu bloc al New York Times. I un polític, en el sentit mes ampli del terme, un home que té un pensament polític definit i intenta persuadir als altres de la bondat de les seves idees. Expliquen que va estar a punt d’entrar a formar part de l’Administració Clinton en un lloc rellevant però finalment en va quedar fora, segons diuen, per la seva franquesa.

El 2007 Krugman va publicar un llibre, “La consciència d’un liberal”, que es clarament un llibre polític i extraordinàriament franc. Segons l’autor el “New Deal” del president Franklin D. Roosevelt no només va fer sortir als Estats Units de la crisi després del “crash” del 1929 si no que va tenir la virtut de disminuir les desigualtats en el si de la societat nord-americana. La creació de la Seguretat Social, l’increment de les taxes als mes rics i altres mesures en la mateixa línia van disminuir les distàncies entre els dos extrems de l’espectre social i van potenciar una societat de classes mitjanes que va culminar en el boom econòmic dels anys 50. El president Reagan, als anys 80, va iniciar un camí en sentit invers que ha culminat en el present amb una societat on les desigualtats tornen a ser molt grans. La tasca dels liberals ara, diu Krugman, es completar el camí iniciat per Roosevelt amb mesures com l’assistència sanitària per a tothom. Cal precisar que el terme “liberal” als Estats Units no té el mateix significat que a Europa. Equival al que aquí en diríem un “socialdemòcrata”.

L’any passat es va publicar una segona edició del llibre de Krugman que aquí s’ha presentat en català amb el títol “La fi dels neocons”. El canvi entre la primera i la segona edició no es menor. Entre l’una i l’altre la crisi de les hipoteques escombraria va esclatar amb tota la seva força arrossegant a la banca i al conjunt de l’economia a una profunda crisi. I els republicans han perdut el control de la Casa Blanca i el Congrés escombrats per una crisi a la qual, en bona mesura, van contribuir.

L’arribada de Barack Obama a la presidència dels Estats Units i l’adopció de moltes de les polítiques preconitzades pel Premi Nobel d’Economia transformen el llibre d’un crit en el buit a una mena de llibre de capçalera de la nova Administració. No sempre ha estat així. Com explica Krugman en la introducció, Obama va adoptar un to molt moderat durant la campanya electoral que va estar a punt de posar en perill la seva candidatura. Però en la recta final les coses van quedar mes clares i la seva victòria ha possibilitat un programa polític que coincideix àmpliament amb el del autor.

Un periodista a l'Alemanya de Hitler

* Dijous, 18 de desembre del 2008

Amb seixanta-set anys de retard s’ha publicat aquí “Diari de Berlin” del periodista nord-americà William Shirer. Shirer va ser corresponsal per a la Europa continental de la cadena de radio CBS des del 1937 fins el 1940 i col•laborador de Ed Murrow el periodista i presentador de televisió recordat en el film “Bona nit i bona sort” de George Clooney. En un relat apassionant Shirer va narrant el dia a dia de l’ascens de l’Alemanya nazi fins a desembocar en la Segona Guerra Mundial. El periodista va aterrar a Berlín l’agost del 1934 poc mes d’un any després de l’arribada de Hitler al poder i va abandonar Alemanya el desembre de 1940 quan era impossible seguir informant a causa d’una censura cada vegada mes intransigent. El llibre te moments trepidants, aptes per a un guió cinematogràfic, com quan narra la seva carrera fins a l’estudi de la radio en un Berlín sotmès a un bombardeig nocturn de l’aviació britànica o la conversa en un refugi amb el traïdor anglès Lord Haw-Haw. Però el mes atractiu es la frescor d’un relat dels esdeveniments escrit al moment on els protagonistes, començant per mateix narrador, estan directament involucrats i no sempre tenen clar quines seran les conseqüències del que passa. Shirer se sorprèn de la ràpida caiguda d’Àustria en mans de Hitler i de la fulgurant ofensiva nazi contra les tropes franceses i britàniques el 1940, com es van sorprendre molts contemporanis. Explica també la convicció de molts alemanys de que la guerra seria curta i acabaria immediatament després de la conquesta de Polònia o, mes tard, de la caiguda de França. Quan les bombes comencen a caure sobre Berlín l’optimisme s’enfonsa.

La història té davant del periodisme l’avantatge de la seva precisió i perspectiva. Els fets estan comprovats i les conseqüències son clares. Però després de llegir relats coincidents en els fets fonamentals comença a estendre’s la impressió que tot funciona com una maquinaria ben engrassada i que a determinats fets segueixen unes conseqüències concretes i només aquestes. Com si els esdeveniments només poguessin seguir una ruta determinada i només aquesta. S’esvaeix l’incertitud que existia en aquell moment, la influència de la opinió pública, la possibilitat de que alguns líders haguessin reaccionat de forma diferent. En certa mesura la història “fossilitza” els fets i dificulta visualitzar els diferents escenaris possibles mes enllà del que finalment va passar.

Quan en alguns ambients acadèmics es parla amb un cert menyspreu de “relat periodístic” es corre els risc de no prendre en consideració un element essencial per a comprendre la realitat. El bon periodisme aporta elements clau per a entendre el que va passar des de la perspectiva dels qui van assistir als esdeveniments i en el context i la mentalitat de la època. “Diari de Berlín” es una mostra d’aquest bon periodisme i aporta un relat viu i directe d’un moment decisiu per a la història de Europa.