Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estats Units. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estats Units. Mostrar tots els missatges

La Torre Elevada: la història d’una amenaça que no es va detectar a temps




* Dijous, 22 d’octubre del 2009

Els atemptats contra les Torres Bessones de Nova York l’onze de setembre del 2001 van causar una autèntica commoció a tot el mon. El fenomen del terrorisme islamista, fins aleshores menystingut, es va transformar de cop en el centre de les preocupacions dels governs i l’opinió pública. Molt s’ha escrit des d’aquella data sobre Al Qaeda i els autors dels atemptats però arriba ara a les nostres llibreries un relat que mereix que li dediquem atenció. Es tracta de “La torre elevada” de l’escriptor nord-americà Lawrence Wright. El llibre porta com a subtítol “Al Qaeda i els orígens de l’11-S” però el més rellevant no son les revelacions que ofereix si no la forma en que està escrit.

Es coneixen molts detalls de la gestació dels atemptats i de la titubejant actuació dels serveis de seguretat nord-americans que van ser incapaços de impedir-los. Hi ha dades molt detallades en l’extracte de l’informe elaborat pel Congrés dels Estats Units sobre els atemptats i que aquí es va publicar amb el títol de “11-S El Informe”. També son sucoses les informacions i comentaris del que va ser coordinador del Consell Nacional de Seguretat Richard Clarke en la seva obra “Contra tots els enemics”. Lawrence Wright no fa cap revelació espectacular si no que relata els fets que van portar a l’onze de setembre com si fos un “thriller” amb una atenció especial als protagonistes de la tragèdia.

Tres personatges centren l’atenció de l’escriptor: el líder de Al Qaeda Osama bin Laden, el seu segon l’egipci al Zawahiri i el cap de l’oficina del FBI a Nova York John O’Neill. Dels dos primers ens parla dels seus orígens familiars, la seva evolució ideològica i les diferents etapes de la seva lluita. Es una aproximació que defuig l’esquematisme i la caracterització a priori com a ‘malvats’. Així podem conèixer la complicada vida familiar de Bin Laden amb les seves nombroses esposes i fills viatjant de país en país per acabar a les muntanyes de l’Afganistan. La seva extrema austeritat, insuportable per a la majoria dels qui el rodegen, i per contra algunes aficions, com l’amor als cavalls, més pròpies dels seus orígens com a milionari saudí. Però al marge de les anècdotes, que contribueixen a “humanitzar” al personatge, el més revelador es la evolució ideològica que porta a justificar, pas a pas, el terrorisme més salvatge en nom de la instauració d’un règim islàmic a tot el món.

L’altre protagonista destacat es el cap del FBI de Nova York, John O’Neill, una de les poques persones que va detectar a temps l’amenaça que representava Al Qaeda. Però que va fracassar a causa de la incredulitat que regnava en l’administració nord-americana sobre la gravetat del terrorisme islamista i la rivalitat entre les agències de seguretat que l’havien de combatre. John O’Neill es un autèntic personatge de tragèdia doncs va abandonar l’FBI poques setmanes abans dels atemptats i va morir en l’ensorrament de les Torres Bessones de les quals havia estat nomenat feia poc cap de seguretat.

El llibre de Lawrence Wright es llegeix com una novel•la. Es una obra a cavall entre la literatura i el periodisme en un estil que recorda al Truman Capote de “A sang freda”. Lluny de la qualitat de Capote, Wright, no obstant, comparteix amb l’escriptor nascut a Nova Orleans l’haver format part de la redacció de “The New Yorker”, una font de bons escriptors. “La torre elevada” ha estat guardonat amb nombrosos premis entre els quals el Premi Pulitzer per a obres de no ficció.

Paul Krugman i la fi dels neocons




* Dijous, 12 de març del 2009

El Premi Nobel d’Economia 2008, Paul Krugman, no es només un economista. Es també un comunicador, paper que exerceix diàriament a través de la seva columna i el seu bloc al New York Times. I un polític, en el sentit mes ampli del terme, un home que té un pensament polític definit i intenta persuadir als altres de la bondat de les seves idees. Expliquen que va estar a punt d’entrar a formar part de l’Administració Clinton en un lloc rellevant però finalment en va quedar fora, segons diuen, per la seva franquesa.

El 2007 Krugman va publicar un llibre, “La consciència d’un liberal”, que es clarament un llibre polític i extraordinàriament franc. Segons l’autor el “New Deal” del president Franklin D. Roosevelt no només va fer sortir als Estats Units de la crisi després del “crash” del 1929 si no que va tenir la virtut de disminuir les desigualtats en el si de la societat nord-americana. La creació de la Seguretat Social, l’increment de les taxes als mes rics i altres mesures en la mateixa línia van disminuir les distàncies entre els dos extrems de l’espectre social i van potenciar una societat de classes mitjanes que va culminar en el boom econòmic dels anys 50. El president Reagan, als anys 80, va iniciar un camí en sentit invers que ha culminat en el present amb una societat on les desigualtats tornen a ser molt grans. La tasca dels liberals ara, diu Krugman, es completar el camí iniciat per Roosevelt amb mesures com l’assistència sanitària per a tothom. Cal precisar que el terme “liberal” als Estats Units no té el mateix significat que a Europa. Equival al que aquí en diríem un “socialdemòcrata”.

L’any passat es va publicar una segona edició del llibre de Krugman que aquí s’ha presentat en català amb el títol “La fi dels neocons”. El canvi entre la primera i la segona edició no es menor. Entre l’una i l’altre la crisi de les hipoteques escombraria va esclatar amb tota la seva força arrossegant a la banca i al conjunt de l’economia a una profunda crisi. I els republicans han perdut el control de la Casa Blanca i el Congrés escombrats per una crisi a la qual, en bona mesura, van contribuir.

L’arribada de Barack Obama a la presidència dels Estats Units i l’adopció de moltes de les polítiques preconitzades pel Premi Nobel d’Economia transformen el llibre d’un crit en el buit a una mena de llibre de capçalera de la nova Administració. No sempre ha estat així. Com explica Krugman en la introducció, Obama va adoptar un to molt moderat durant la campanya electoral que va estar a punt de posar en perill la seva candidatura. Però en la recta final les coses van quedar mes clares i la seva victòria ha possibilitat un programa polític que coincideix àmpliament amb el del autor.